“Viure de la creativitat”

Reflexions sobre les capacitats creatives innates.
Conferència de Jaume Agustí

Aquesta setmana vam tenir la sort d’assistir a la conferència que va presentar a Sant Celoni (Vallès Oriental) en Jaume Agustí, investigador en intel·ligència artificial, sobre el seu assaig “Viure de la creativitat. Reflexions sobre les capacitats creatives innates”.

Sempre ens ha interessant l’estudi sociològic i antropològic ja que és interessant de per si i alhora perquè està directament relacionat amb l’educació. Recordant la lectura de “Sàpiens” de Yuval Harari , Agustí ens va fer reflexionar amb explicacions com les següents, que associem amb l’objectiu de l’educació.

L’Homo Quaerens, la nova espècie cultural

Amb una exposició clara, molt ben fonamentada i estudiada, Augustí ens va anar portant pel recorregut dels últims segles de l’Homo Sàpiens: des de l’etapa pre-industrial fins a l’actual i propera de la humanitat, les seves ocupacions, la repartició del poder, etc., elements importants que aportarien, després, sentit a la seva narració sobre el canvi de vida de la humanitat que s’espera.

Així que l’autor va exposar les característiques de l’Homo Quaerens, una mutació d’espècie cultural de l’Homo Sàpiens, com a espècie cooperativa, que indaga i es pregunta, i que utilitza la creativitat per ser lliure i feliç.

Allò que ens fa humans

En el nou paradigma que proposa Agustí, “cal que la humanitat visqui del que la fa humana”, només d’aquesta manera, es pot viure de la felicitat. Davant d’aquesta sentència, entenem llavors, que l’home actual (ni el del passat) no viu del que el fa humà. Com tractem a l’ésser humà a les escoles? Per a què el preparem? Per a ser feliç o per viure en un món lluny de la humanitat, polític i econòmic, competitiu i capitalista?

Així que ens preguntem, i què ens fa humans? Segons Jaume Agustí, “la creativitat que ens constitueix.” Afirma que “per motius culturals, es perden o no es desenvolupen les capacitats creatives innates de l’ésser humà”. Les capacitats creatives constitutives (CCC), segons l’autor, “són formes de la llibertat creativa resultat d’un llarg procés biològic i cultural i, per tant, col·lectiu.”

Ja fa temps que en els canvis d’estructura d’algunes metodologies escolars es busca aquest contacte directe amb l’ésser humà, i com si fos un desconegut intentem re-descobrir com aprèn l’ésser humà, què necessita, com se’l pot acompanyar de manera respectuosa?, creient que tant sols així -coneixent i respectant l’ésser humà- la humanitat prendrà sentit. En aquesta recerca sobre la definició d’ésser humà, cal afegir doncs, aquestes capacitats creatives, i modificar estructures pedagògiques per permetre-les.

Les capacitats creatives, es desenvolupen o s’extingeixen a l’escola?

Des de l’escola cal preguntar-nos, permetem el desplegament de les capacitats creatives innates als nostres infants? I diem ‘permetem’ amb el benentès que aquestes capacitats ja formen part de l’ésser humà des del naixement, tant sols cal permetre que es desenvolupin, o en tot cas, ajudar-les a que ho facin.

També ens preguntem, si des de l’escola ens creiem de debò, realment, que absolutament tothom té aquestes capacitats i per tant, confiem en tots i cadascun dels alumnes a desenvolupar-les, sense posar-hi entrebancs o etiquetes. De vegades sentim, “és tan creatiu aquest nen”, o “té un talent innat, aquesta nena”; no estem només parlant del tipus de creativitat artística però, en tot cas, sembla que aquestes afirmacions excloguin ‘a la resta dels infants’ com si aquests no disposessin de tals capacitats, sinó unes altres.

Això és transcendental ja que l’autor afirma que hem de caminar cap a una manera de viure en què es cultivi la creativitat de forma majoritària, que no quedi tant sols en mans d’especialistes. La creativitat -diu Agustí- és una necessitat de tothom, i així, cultivant-la, es posa al servei de la felicitat social. Entenem que aquesta manera de parlar de la creativitat no es redueix a la creativitat artística de fer música o arts plàstiques per exemple, sinó en el fer creatiu de la manera de viure, de pensar, de relacionar-nos, de crear vincles i comunitats i en totes les feines i professions.

[us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator]

Agustí diu que tanmateix “ningú coneix els interessos que el mouen veritablement”, i afegeix, “i encara menys col·lectivament”. Pensem que, en part, això és degut també a un model curricular i pedagògic que es basa, pràcticament, en l’adquisició d’un coneixement limitat, segmentat i poc útil (sense reflexió, sense emotivitat, sense connexió real amb els interessos dels alumnes); com pot l’alumne explorar i descobrir el que el mou realment?

Inclús, en el sistema educatiu i metodològic pel qual s’adquireixen aquests coneixements acadèmics, la forma creativa de l’aprenentatge no hi té cabuda. Es tracten de metodologies poc significatives, rudimentàries, lluny de crear connexions neuronals al cervell, ja que no tenen en compte la motivació de l’alumne, l’aprenentatge cooperatiu, les diverses maneres d’aprendre i les intel·ligències múltiples, etc.

Cap a on ha de caminar l’escola?

Per tal de permetre la creativitat a l’escola, cal que entenguem molt bé les cinc capacitats de la creativitat i ser conscients que són intradependents entre elles i que perquè creïn la intel·ligència creativa han d’estar equilibrades amb harmonia.

Per tant, cal que ajudem a l’infant a trobar allò que l’interessa, allò que el mou i el motiva a descobrir, a preguntar-se, a aprendre. Què el motiva a ell i què és motivador al col·lectiu que l’envolta, en aquest cas, als seus companys d’aprenentatge. Com que això només ho sap l’infant, el rol del mestre ha de deixar de ser el transmissor autoritari que té tota la informació i tracta a l’alumne com un paper en blanc que encara s’ha d’escriure.

És important que els infants adquireixin una bona capacitat de la parla i el llenguatge perquè aquest serà l’eina principal que els permetrà investigar, descobrir, debatre, compartir, en definitiva, comunicar-se amb els altres i amb els ínputs del seu voltant, inclús amb el seu propi raonament i capacitat d’imaginar i crear. D’aquesta manera, l’alumne esdevé actiu en el seu propi aprenentatge i investigació, per aprendre a parlar i raonar s’ha de parlar i reflexionar activament, fent-ho de debò.

Les estructures de l’aula a l’hora d’aprendre han de ser cooperatives entre iguals, no podem seguir tenint infants asseguts en fila índia mirant una pissarra en silenci o llegint un llibre tot sols. Ha d’haver-hi moviment, intercanvi, comunicació entre els propis mateixos infants, i si pot ser, d’edats similars, però barrejades, per ampliar una mica la zona de desenvolupament. Els objectius han de ser comuns dins de la mateixa cultura d’aula o d’escola.

El contingut d’aprenentatge no pot estar dictaminat per l’exterior (un currículum extern), sinó que ha de sorgir de la pròpia curiositat del grup d’infants, de les seves preguntes i reflexions, potser impulsades per problemes que els ocupen o afecten a la seva comunitat que els portin a investigar un coneixement ja conegut pel món o no; sigui com sigui, està a les seves mans re-descobrir-lo o re-crear-lo.

A mode de conclusió

Pensem que els estudis de Jaume Agustí sobre la nova espècie de l’Home Quaerens i les capacitats creatives no tant sols no s’allunyen d’algunes mirades pedagògiques, sinó que casen perfectament i es recolzen mútuament pels seus arguments. Seria de summa importància que aquest estudi conegués i fes servei a la pedagogia, entrellaçant d’una manera creativa els dos coneixements. L’aportació que l’assaig “Viure de la creativitat” pot fer a les escoles i a la nova manera d’implementar l’educació és necessària i imprescindible.

Aquestes han estat algunes reflexions inicials del contingut de la conferència sobre “Viure de la creativitat” de Jaume Agustí. Esperem establir més connexions i ponts de contacte en un futur, entre el seu assaig i la nostra mirada sobre l’educació.

Etiquetes: , , , , ,