Etiqueta: periodisme educatiu

Xerrrada de Mercè Escardó

Mercè Escardó va tornar ahir entre el públic de mares i pares -i alguns mestres- del cicle de xerrades de l’Espai de família a Sta. Maria de Palautordera. Amb un públic delerós de sentir les històries que Escardó contava, la ponent va anar explicitant algunes de les teories que avalen la seva pràctica al món de la lectura infantil des de fa més de quaranta anys.

I què ens explicava aquesta bibliotecària que ha creat espais com la Biblioteca de Can Butjosa a Parets del Vallès o el projecte de Cal Llibre? Com ja s’exposava en el TFG sobre “Els beneficis de la lectura en veu alta a l’educació primària” (Gisela Colell, UNIR 2018), Mercè Escardó ens va parlar de la importància dels llibres de falda per a bebès i infants abans dels 3 anys, de la selecció prèvia de l’adult als llibres que llegeix als seus infants, de com no avorrir-se quan un infant demana el mateix conte cada vespre, de les il·lustracions reals dels llibres, del servei de les històries tradicionals, i sobretot, de l’essència de l’amor cap a les narracions que trobem als contes.

Personalment, va ser bonic re-viure que de petita em van compartir aquests llibres de falda com els de Helen Oxenbury (els quals encara conformen la meva col·lecció),  i que la majoria de llibres que va contar, jo també hi tinc un vincle especial, ja sigui de petita o perquè els he llegit en veu alta als nens i nenes de les escoles on he treballat:

Per exemple, coincideixo que llegir i “estirar del fil” (com m’agrada fer a mi) un llibre com “La gran fàbrica de les paraules” d’Agnès de Lestrade i Valeria Docampo és una delícia. En aquell moment, en un grupet de nens i nenes de set anys, enmig del camp britànic, vaig traduir jo mateixa a l’anglès aquets text quan encara no n’hi havia cap versió ni aquí ni allà, i vaig fabricar el conte, amb cartolines i trossets de diari enganxats. Si en van sortir de coses a partir d’aquest conte! (Més endavant publicarem un recull de “què en surt dels contes?”)

I també va ser bonic compartir les vivències de “We’re going on a bear hunt” que juntament amb el propi Michael Rosen cantant la cançó, he gaudit amb els infants, cantant, jugant i vivint la història d’aquest conte. Quin goig.

Va ser una bona estona entranyable, plena de contingut, que ens va fer recordar els beneficis de la literatura a la infància ja treballats al TFG i en els que tant hi creiem. En tot cas, “com podríem ser mestres sense explicar contes?!?”

Etiquetes: , , ,

“Viure de la creativitat”

Reflexions sobre les capacitats creatives innates.
Conferència de Jaume Agustí

Aquesta setmana vam tenir la sort d’assistir a la conferència que va presentar a Sant Celoni (Vallès Oriental) en Jaume Agustí, investigador en intel·ligència artificial, sobre el seu assaig “Viure de la creativitat. Reflexions sobre les capacitats creatives innates”.

Sempre ens ha interessant l’estudi sociològic i antropològic ja que és interessant de per si i alhora perquè està directament relacionat amb l’educació. Recordant la lectura de “Sàpiens” de Yuval Harari , Agustí ens va fer reflexionar amb explicacions com les següents, que associem amb l’objectiu de l’educació.

L’Homo Quaerens, la nova espècie cultural

Amb una exposició clara, molt ben fonamentada i estudiada, Augustí ens va anar portant pel recorregut dels últims segles de l’Homo Sàpiens: des de l’etapa pre-industrial fins a l’actual i propera de la humanitat, les seves ocupacions, la repartició del poder, etc., elements importants que aportarien, després, sentit a la seva narració sobre el canvi de vida de la humanitat que s’espera.

Així que l’autor va exposar les característiques de l’Homo Quaerens, una mutació d’espècie cultural de l’Homo Sàpiens, com a espècie cooperativa, que indaga i es pregunta, i que utilitza la creativitat per ser lliure i feliç.

Allò que ens fa humans

En el nou paradigma que proposa Agustí, “cal que la humanitat visqui del que la fa humana”, només d’aquesta manera, es pot viure de la felicitat. Davant d’aquesta sentència, entenem llavors, que l’home actual (ni el del passat) no viu del que el fa humà. Com tractem a l’ésser humà a les escoles? Per a què el preparem? Per a ser feliç o per viure en un món lluny de la humanitat, polític i econòmic, competitiu i capitalista?

Així que ens preguntem, i què ens fa humans? Segons Jaume Agustí, “la creativitat que ens constitueix.” Afirma que “per motius culturals, es perden o no es desenvolupen les capacitats creatives innates de l’ésser humà”. Les capacitats creatives constitutives (CCC), segons l’autor, “són formes de la llibertat creativa resultat d’un llarg procés biològic i cultural i, per tant, col·lectiu.”

Ja fa temps que en els canvis d’estructura d’algunes metodologies escolars es busca aquest contacte directe amb l’ésser humà, i com si fos un desconegut intentem re-descobrir com aprèn l’ésser humà, què necessita, com se’l pot acompanyar de manera respectuosa?, creient que tant sols així -coneixent i respectant l’ésser humà- la humanitat prendrà sentit. En aquesta recerca sobre la definició d’ésser humà, cal afegir doncs, aquestes capacitats creatives, i modificar estructures pedagògiques per permetre-les.

Les capacitats creatives, es desenvolupen o s’extingeixen a l’escola?

Des de l’escola cal preguntar-nos, permetem el desplegament de les capacitats creatives innates als nostres infants? I diem ‘permetem’ amb el benentès que aquestes capacitats ja formen part de l’ésser humà des del naixement, tant sols cal permetre que es desenvolupin, o en tot cas, ajudar-les a que ho facin.

També ens preguntem, si des de l’escola ens creiem de debò, realment, que absolutament tothom té aquestes capacitats i per tant, confiem en tots i cadascun dels alumnes a desenvolupar-les, sense posar-hi entrebancs o etiquetes. De vegades sentim, “és tan creatiu aquest nen”, o “té un talent innat, aquesta nena”; no estem només parlant del tipus de creativitat artística però, en tot cas, sembla que aquestes afirmacions excloguin ‘a la resta dels infants’ com si aquests no disposessin de tals capacitats, sinó unes altres.

Això és transcendental ja que l’autor afirma que hem de caminar cap a una manera de viure en què es cultivi la creativitat de forma majoritària, que no quedi tant sols en mans d’especialistes. La creativitat -diu Agustí- és una necessitat de tothom, i així, cultivant-la, es posa al servei de la felicitat social. Entenem que aquesta manera de parlar de la creativitat no es redueix a la creativitat artística de fer música o arts plàstiques per exemple, sinó en el fer creatiu de la manera de viure, de pensar, de relacionar-nos, de crear vincles i comunitats i en totes les feines i professions.

[us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator][us_separator]

Agustí diu que tanmateix “ningú coneix els interessos que el mouen veritablement”, i afegeix, “i encara menys col·lectivament”. Pensem que, en part, això és degut també a un model curricular i pedagògic que es basa, pràcticament, en l’adquisició d’un coneixement limitat, segmentat i poc útil (sense reflexió, sense emotivitat, sense connexió real amb els interessos dels alumnes); com pot l’alumne explorar i descobrir el que el mou realment?

Inclús, en el sistema educatiu i metodològic pel qual s’adquireixen aquests coneixements acadèmics, la forma creativa de l’aprenentatge no hi té cabuda. Es tracten de metodologies poc significatives, rudimentàries, lluny de crear connexions neuronals al cervell, ja que no tenen en compte la motivació de l’alumne, l’aprenentatge cooperatiu, les diverses maneres d’aprendre i les intel·ligències múltiples, etc.

Cap a on ha de caminar l’escola?

Per tal de permetre la creativitat a l’escola, cal que entenguem molt bé les cinc capacitats de la creativitat i ser conscients que són intradependents entre elles i que perquè creïn la intel·ligència creativa han d’estar equilibrades amb harmonia.

Per tant, cal que ajudem a l’infant a trobar allò que l’interessa, allò que el mou i el motiva a descobrir, a preguntar-se, a aprendre. Què el motiva a ell i què és motivador al col·lectiu que l’envolta, en aquest cas, als seus companys d’aprenentatge. Com que això només ho sap l’infant, el rol del mestre ha de deixar de ser el transmissor autoritari que té tota la informació i tracta a l’alumne com un paper en blanc que encara s’ha d’escriure.

És important que els infants adquireixin una bona capacitat de la parla i el llenguatge perquè aquest serà l’eina principal que els permetrà investigar, descobrir, debatre, compartir, en definitiva, comunicar-se amb els altres i amb els ínputs del seu voltant, inclús amb el seu propi raonament i capacitat d’imaginar i crear. D’aquesta manera, l’alumne esdevé actiu en el seu propi aprenentatge i investigació, per aprendre a parlar i raonar s’ha de parlar i reflexionar activament, fent-ho de debò.

Les estructures de l’aula a l’hora d’aprendre han de ser cooperatives entre iguals, no podem seguir tenint infants asseguts en fila índia mirant una pissarra en silenci o llegint un llibre tot sols. Ha d’haver-hi moviment, intercanvi, comunicació entre els propis mateixos infants, i si pot ser, d’edats similars, però barrejades, per ampliar una mica la zona de desenvolupament. Els objectius han de ser comuns dins de la mateixa cultura d’aula o d’escola.

El contingut d’aprenentatge no pot estar dictaminat per l’exterior (un currículum extern), sinó que ha de sorgir de la pròpia curiositat del grup d’infants, de les seves preguntes i reflexions, potser impulsades per problemes que els ocupen o afecten a la seva comunitat que els portin a investigar un coneixement ja conegut pel món o no; sigui com sigui, està a les seves mans re-descobrir-lo o re-crear-lo.

A mode de conclusió

Pensem que els estudis de Jaume Agustí sobre la nova espècie de l’Home Quaerens i les capacitats creatives no tant sols no s’allunyen d’algunes mirades pedagògiques, sinó que casen perfectament i es recolzen mútuament pels seus arguments. Seria de summa importància que aquest estudi conegués i fes servei a la pedagogia, entrellaçant d’una manera creativa els dos coneixements. L’aportació que l’assaig “Viure de la creativitat” pot fer a les escoles i a la nova manera d’implementar l’educació és necessària i imprescindible.

Aquestes han estat algunes reflexions inicials del contingut de la conferència sobre “Viure de la creativitat” de Jaume Agustí. Esperem establir més connexions i ponts de contacte en un futur, entre el seu assaig i la nostra mirada sobre l’educació.

Etiquetes: , , , , ,

Presentació del llibre: “La literatura a l’educació infantil”

Ahir, en el pati fresc de la preciosa llibreria Casa Anita de Gràcia, un bon grup de persones ens va fer endinsar dins del món màgic de la literatura infantil, gràcies a la presentació del llibre que l’Associació de Mestres Rosa Sensat va treure a la llum.

Vam re-connectar amb això que tant intuïm de la força de les històries i de les il·lustracions d’un conte, aquest cop, escrit i publicat, consensuat i estudiat, per mans de professionals de l’educació ben diversos.
Podríem dir que avui, gràcies a aquesta publicació, totes aquelles experiències pràctiques a l’entorn de la literatura amb infants de 0 – 3 anys queden emmarcades i documentades per aquesta teoria. I que important que és això, remarcava Joan Portell (pedagog i escriptor), quan els plans d’estudi de les facultats d’educació són deficitaris i tanmateix a les escoles es fa tan bona feina, com ens recordaven les autores del llibre, Cristina Correro i Neus Real (professores de la UAB).

I d’altres autors que hi han dit la seva en aquest llibre, professionals de l’educació d’una rellevància important com Maria Rosa Gil (psicòloga) o bé MM (bibliotecària), aportant els beneficis de la literatura i la lectura en veu alta i una bona proposta de classificació de referents literaris. Es a parlar de la literatura com a lectura tranquil·litzadora, de l’afectiu amb l’adult, de l’imaginari col·lectiu, de la comprensió de textos literaris…

És interessant i necessari, tal com es va comentar, entendre la literatura com a art, com a text de qualitat, amb un sentit estètic i de gaudi, allunyant-se de les fórmules farmacològiques i d’utilitzar el llibre per a usos curriculars o pedagògics.
I per englobar aquest seguit d’idees bàsiques però necessàries en aquest món creixent de la literatura infantil a casa nostra i tanmateix amb mancat de referents que guien, es presenten cinc experiències pràctiques de d’escoles pioneres amb les biblioteques escolars i la lectura a l’aula.

Amb ganes de llegir el llibre i essent més conscients a l’hora d’explicar i llegir contes, abans de marxar encara vam poder conversar una estona entre uns i altres i xafardejar per la llibreria amb il·lusió d’adquirir-ho tot per explicar-ho demà als nostres infants a l’escola.

Correro, C.; Real, N. (2017) “La literatura a l’educaió infantil.” Associació de Mestres Rosa Sensat, Barcelona (2017)

Etiquetes: , , , , ,

40 anys de l’Editorial Graó

Celebració dels 40 anys de l’Editorial Graó 

Ahir, 12 de març de 2018 vam assistir a la Celebració que l’Editorial Graó oferia als seus lectors al Caixa Fòrum de Barcelona.

Va ser una celebració molt bonica, àgil i rica en contingut educatiu, gràcies als deu ponents diferents que ens van oferir una bona posada en escena, guiats per la periodista Elisabet Pedrosa.

A l’acte també es van recordar els inicis de l’editorial impulsat per la publicació de la revista Guix, de mà d’Antoni Zabala i Cinta Vidal, membre fundador i directora d’edicions -amb algún incís d’algún ponent. Alhora, es van explicar els fonaments de la revista, amb una visió no tant teòrica sinó de l’educació integral, de reflexió, de creació… conceptes poc recorrents llavors.

La varietat d’aportacions entre els diferents ponents (entre ells David Bueno, Marina Subirats, Rafael Bizquerra, César Coll, Francesco Tonucci, Anna Manso) va fer possible l’elaboració de 10 idees clau que sustenen l’educació, proposant una sèrie de fites o reptes per tal d’assolir-la actualment. 

Molt ben conduit i amb una organització interna molt coherent, els assistents vam anar passant per a totes les aportacions, curtes però consises i amb bases fonamentals com la neurociència, l’educació emocional, la personificació de l’aprenentatge, la ludificació, el temps lliure, projectes educatius amb la comunitat, la relació entre escola i famílies, etc.

Tot plegat, amb l’apunt final de dos mestres “del dia a dia” (Laura Lledor i Jordi Querelles), afegint que després d’escoltar a tots els professionals de l’educació, als mestres els queda “el respecte als alumnes i escoltar-los, a l’alçada de les seves capacitats”, creant així un vocabulari pròpi de l’escola, com el temps, la paciència i la compassió.

L’ambient i la infinitat de coneixement dels ponents hauria donat per entaular un bon debat, que potser, qui sap, quan Graó torni a estar de celebració, podrem gaudir tot compartint un bon tall de pastís de l’Ada Parellada, tal i com es va concloure aquest acte festiu.

Etiquetes: , , , , , , ,