Categoria: Articles d’opinió

La Flauta Màgica (d’un Dinar Literari)

D’entre la remor dels nens del Dinar Literari jugant i corrent per jardí després de dinar sento unes nenes cantant “molt agut”, imitant l’àrea de la Reina de la Nit. M’hi acosto i de seguida em volen fer un concert. Desconec per què coneixen aquesta àrea tan famosa i ni elles mateixes ho saben. Els explico d’on surt i de seguida s’hi interessen.

Entrem a remenar pels calaixos perquè sé que una vegada vaig explicar la història de la Flauta màgica de Mozart en el World Book Day amb els nens amb qui treballava llavors, i per algun lloc encara en dec tenir informació, els personatges…

Estan emocionades perquè els hi expliqui més coses. No trobem el que busco però sí que tinc dos llibres de les òperes de Mozart i la seva vida, i de camí cap a l’escola a la tarda, els explico coses que sé. Llavors, ja és tot el grup qui hi està interessat.

Inclús sento que un nen diu, “, és clar, un savi noble, una reina dolenta, una filla i una daga… només pot ser emocionant.

 

La següent vegada que ens trobem ja ho tinc tot més preparat. Esperen amb candeletes saber més coses de la vida d’aquests personatges. Al final, aquesta història és com una mena de “culebrón” ple de vincles i sentiments i això, atrapa. Tots volen saber perquè s’odien Sarastro i la Reina de la Nit, i què farà Pamina amb la daga que li ha donat la seva mare, ¿seguirà les seves ordres?, i a en Papagueno, li trauran el forrellat que li priva cantar per ser massa entremaliat i xerrar mentides?

Reparteixo els personatges plastificats i cadascú és algú, posem alguns fragments de l’òpera i queden fascinats amb les seves veus, “aquest com canta?, agut o greu?”. “Busca’ns el tros en què la serp ataca a Tamino!”, i “Com maten la serp les Tres Dames?”

És genial que haguem acabat tots immersos en el món de La Flauta Màgica, com qui no vol la cosa, estirant del fil, ja hem compartit una història més, aquest cop ben acompanyats de música, de les òperes potser més famoses que existeixen.

[us_single_image image=”728″ size=”us_768_0″ align=”center”]
Etiquetes: , , , , ,

Nens transgènics

Dins d’un cotxe cap a Munich, la copilot m’anunciava que els camps que travessàvem eren transgènics.
Li vaig preguntar que com ho sabia, i la resposta va ser: “Ho veus que totes les plantes creixen igual, al mateix moment, i totes produeixen el mateix…” De seguida vaig connectar aquesta idea amb l’educació. No serà que hi ha algunes pedagogies d’algunes escoles que busquen que les seves plantes creixin totes iguals i produeixin totes el mateix i al mateix moment? És a dir, podria ser que el model d’escola que tenim produeixi nens transgènics?

La societat és diversa, el món és divers i necessitem persones que trobin allò que els agrada fer i allò que saben fer millor. En altres paraules, necessitem que cadascú trobi la seva singularitat. Necessitem persones singulars, més que transgèniques que reprodueixin el mateix model social, econòmic i cultural com un engranatge sense parar.

El model transgènic, ja sigui en l’alimentació o en l’educació, es molt còmode! No s’ha de pensar gaire, no cal mirar als ulls de l’altre, simplement repetir i reproduir el mateix any rere any. No cal tenir en compte d’on venim o on anem, què volem o què es millor. No hi ha lloc per a la reflexió, el contacte i creixement humà… de fet, no cal ni tant sols mirar els condicionants de l’entorn.

En canvi, quan busquem la singularitat de les persones (o altrament dit, el bon gust d’una poma), ens prenem el temps i la llibertat per conèixer les arrels de cada infant, què li agrada i en quin entorn viu, i sobretot, què necessita per aprendre i desenvolupar-se harmoniosament. Ens preguntarem també quin paper hi juguem nosaltres, com ens hi relacionem, i des de quin lloc l’acompanyarem.

Es un camí llarg, amb alts i baixos, pleníssim de matisos, com la vida mateixa. Però d’altra banda, és altament ric en experiències, en aprenentatges profunds i significatius, i el més important: tot l’entorn hi surt guanyant en humanitat, en temps (a la llarga, almenys), en harmonia,  alegria i productivitat.

Etiquetes:

Que volin i juguin, les cintes!

Estàvem en un taller amb la Ute Sturb, a Alemanya, i ens va deixar sortir a jugar amb les cintes de colors a fora. Cadascú de nosaltres tenia dues cintes de color groc o taronja que vam fer volar alegrement en el fort vent que feia.

El tema era que el vent volava en una sola i única direcció, i es clar, les cintes, volaven també cap a aquella direcció. Al cap d’una estona, vaig pensar que jo volia que les cintes volessin cap a altres bandes! I vaig intentar de fer-les fer el que jo volia i fins i tot vaig forçar-les a moure’s diferent. Però no van canviar el seu comportament.

Llavors, vaig pensar com ho faria si les cintes fossin nens? Si fos així no els forçaria a canviar d’acord amb la seva naturalesa i voluntat… Així que vagi intentar relacionar-me amb les cintes com si fossin nens i jo els observés, simplement. I va ser xocant veure com elles, seguint sempre la direcció del vent, es posaven a jugar entre elles, es buscaven i es bellugaven entre elles!

Així que vaig experimentar el mateix que passa amb els nens: si no intentes forçar-los cap on tu vols que vagin i esdevinguin… pots arribar a veure coses increïbles de la naturalesa dels éssers humans petits.

P.D. A més, com podia pensar per un moment, que podia lluitar contra un vent tan fort?

Etiquetes: , , , ,

Actuar amb naturalitat

Podem dir que la infància és una etapa molt preuada, que un infant és el futur d’una societat i per tant, és una personeta que se l’ha de cuidar.

Com a adults d’acompanyament de la infància, procurem la seva alimentació, les seves hores de son, les seves relacions, les oportunitats de joc i d’aprenentatge i també, el llenguatge que fem servir al seu voltant. Som conscients del que podem explicar als infants i què no, o com ho podem fer, amb temes més “adults”, que per a un nen poden trasbalsar la seva integritat.

Ara bé, de vegades, dins del món de l’acompanyament i la criança ens hem tornat en experts del llenguatge acuradíssim i el to de les paraules que pronunciem. Fins al punt, de vegades, de fer-ne un manual de com hem de parlar a un infant.

Hi ha mestres i famílies amb el que podríem dir, certa “consciència educativa” o amb una “formació conscient”, que en observar-los a un li fa la sensació de trobar-se envoltat d’un grup de robots mesurant cada punt i moment el llenguatge prominent: antinatural, rebuscat, estudiat…

I els infants ens miren amb els seus ulls oberts demanant que parlem sense embuts, amb naturalitat i espontaneïtat. Sempre amb l’amor i respecte màxim que es mereixen, com totes les persones, evidentment. Acostar-nos a la seva realitat, a la seva naturalesa i espontaneïtat, més que experts de “com tractar la infància” és el que volen i necessiten els infants dels adults del seu entorn.

Etiquetes: ,